Del bar al carrer, del teatre al centre cívic, de la Part Alta al Serrallo. No hi ha racó de Tarragona que no es posi en moviment al so del Festival Dixieland, una simfonia primaveral a la ciutat. Camí de les vint edicions, el certamen ha trobat terreny abonat en la personalitat festera de Tarragona, i a més ha donat l’oportunitat a una generació sencera de músics locals de prendre el protagonisme. Raül Cid, veu i trombó de l’Stromboli Jazz Band, viu aquests dies el somni d’un músic de jazz. El Festival Dixieland s’escriu amb noms com el seu.
El Raül ja mostrava de ben jovenet absoluta devoció per BB King, Percy Sledge o Aretha Franklin. Però va ser veient primer el festival Dixieland de Tarragona, quan només era un xaval, que va saber què volia ser de gran. Des d’aleshores ha posat tot el seu esforç, talent i caràcter al servei de la partitura. Després de tocar durant tretze anys en una formació emblemàtica del territori, l’Small River, el Raül i un grup d’amics han format l’Stromboli Jazz Band, estil i actitud musical en contínua erupció.
Actitud, sí. Perquè no tot el que és música té perquè sonar bé, defensa el Raül. “El dixie és jazz popular, una mena de conjunció festiva, i a Tarragona li agrada passar-s’ho bé. Això sí, aquest estil especialment treu tot el que portes a dins com a intèrpret. Si estàs bé i afinat, la química funciona, la gent gaudeix. Si a dins teu hi ha mal rotllo o amb la resta de la banda, la comunicació no funciona i és més difícil encomanar l’alegria”, explica amb pedagogia.
Perquè d’això va el Hot Jazz, de color a ritme de metalls i improvisació, un estil que parteix d’estàndards clàssics, però capaç d’integrar, reciclar i enriquir-se amb nous referents de la música popular, com han fet els Stromboli amb la guerra de les Galàxies.
El so dixieland va néixer fa un segle a la vora del Mississipí però ha estès les arrels a Tarragona, on els últims anys han deixat empremta grans estrelles com Chic Corea, Bebo Valdés o la Dirty Dozen Brass Band. Tot i ser l’únic especialitzat en aquest estil a Espanya, i un dels pocs a tot Europa, el programa abraça altres gèneres musicals, del jazz modern al flamenc, passant pel swing, el bebop, el funky, el soul o el blues, el que conforma una banda sonora rica i diversa.
En temps de contenció pressupostària, el protagonisme al cartell d’enguany, del 7 al 13 d’abril, se’l reparteix un pilot de músics en plena forma, com Randy Greer, Perico Sambeat i Llibert Fortuny, o Joan Chamorro i Andrea Motis, però s’estén de forma més evident que mai a un nodrit grup de bandes del territori, com la Pixidixi Band, els Feos, la Diximania o les citades Stromboli i Small River, formacions que a base d’esforç, rigor i passió musical mantenen alt el pavelló.
Per a ells, el festival no és només festa major, el millor instrument de promoció professional. En un moment de grisor generalitzada, Raül Cid no perd el compàs i ofereix el dixie com un raig de llum en la tenebra: “La gent necessita bon rotllo i el dixie l’encomana”. La música, diuen, amansa les feres, i de vegades les fa ballar i tot.
(Els nostres agraïments a Peter Martínez, propietari de l’emblemàtic Cal Peter, i a la Montse Adán.)
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
Programa del Festival Dixieland de Tarragona 2014
