Esportista, castellera, àvia realitzada… la Dolors Plana, la Lola, no para ni ha parat mai. Dedica cada hora, cada minut del seu temps a sentir-se activa, i és gràcies a treball abnegat i voluntari com el seu, compartit darrera el teló per centenars de persones, que el festival Tarraco Viva és cada any un èxit de participació al servei de la cultura. L’alegria als ulls, el gest enèrgic, la passió i al mateix temps la senzillesa amb què parla de la seva feina a la tramoia de l’Associació Projecte Phoenix, un grup de reconstrucció històrica local, és el viu retrat del compromís que ha adquirit Tarragona amb un festival que posa noms i cognoms a la nostra identitat.
Dissabte és a moltes cases dia de posar rentadores, de fer cua a la compra i sortir a fer el vermut. A la Lola i als companys del Projecte Phoenix, la majoria, els trobareu en un magatzem de La Riera embolicats entre escenaris, túniques, armadures i mil i un utensilis romans, tots fabricats a mà per ells mateixos, i que són l’atrezzo de les seves representacions. Darrera de cada espectacle divulgatiu hi ha una feinada de por, anys de rigorosa indagació a les fonts històriques, molts mals de cap creant l’espectacle, i una quantitat incomptable d’hores fabricant o posant a punt robes i materials. A això últim dedica quasi tots els dissabtes la Lola.
“Tarraco Viva neix del cor de la gent. Representa a la mentalitat d’una Tarragona moderna, amb caràcter i visió de futur. Això ens fa sentir orgullosos del que fem, il·lusionats, molt ben pagats sense cobrar ni cinc”. L’Associació Projecte Phoenix, nascuda el 1998, compta amb uns seixanta col·laboradors habituals, gent en molts casos amb vides, feines i credos del tot allunyats, però que han trobat en l’afició per la reconstrucció històrica un lloc comú on entrellaçar l’amistat. La Lola hi col·labora gairebé des del principi, quan el seu Pepe, matalasser com ella (en argot, casteller dels Xiquets de Tarragona) va ser reclutat com a senador de Roma.
Ara ja fa set anys que el seu marit tristament va traspassar, però la Lola segueix al peu del canó, a primera línia darrera l’escenari. Rentar i planxar cada any centenars de túniques de cotó forma part d’una recepta de felicitat on els principals ingredients són estimar a la gent i sentir-se valorada. L’ideal de matrona romana, incansable intendent i fabulosa amfitriona, s’escau en alguns aspectes al paper que la vida ha reservat a moltes grans dones com ella. “La meva mare va morir jove. A mi m’ha tocat manar i portar el ritme a casa sempre envoltada d’homes. Segueixo fent moltes coses perquè si no, no seria la Lola”, explica somrient.
Autocar i furgonetes carregats, la gent de Projecte Phoenix es desplaça set o vuit cops durant l’any fora de Tarragona per fer representacions dels seus espectacles de divulgació. A mesura que s’apropa Tarraco Viva se’ls gira encara més feina. Només aquest 2014, en què el festival celebra una edició especial en motiu del bimil·lenari de la mort de l’emperador August, l’Associació estrena dues noves representacions, una dels quals, “El poder de la màscara”, és un muntatge de gran format en què intervenen més de cent persones caracteritzades com a romans. Per si no té prou feina, la Lola acull aquests dies a casa a dues estudiants sueques.
El seu marit li deia que sempre anava per davant del vent. Per davant de moltes coses, segur. Especialment en la manera amb què ha après a enfocar la vida, donant valor al que té i sense por als impossibles. Construint, de forma modesta però en un esforç coordinat amb molta altra gent, una Tarragona rica en el pla cultural, social i identitari. “Em considero una persona forta. No m’he posat mai malalta ni m’he pres un trist paracetamol. Crec que tinc molts motius per celebrar-ho”, afirma. Amb 72 anys, la Lola valora la seva sort. Tarragona, tothom, faria bé també d’apreciar la fortuna immensa que és tenir entre bastidors a persones com ella.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
SPOT TViva from Tarraco Viva on Vimeo.
