Corria l’any 1970. Les entusiastes caixeres del supermercat de La Móra s’adreçaven, en alemany, als clients de l’establiment i els ajudaven amablement a comptar els diners del canvi: “Vierundzwanzig, fünfundzwanzig…”. Elles no tenien estudis de Turisme ni havien trepitjat mai cap escola d’idiomes, però eren eixerides, i sabien tractar els forasters amb cortesia i deferència. Els seus patrons, el xarcuter Fàbregues i la seva esposa, els donaven exemple. Dedicaven a la botiga llargues jornades de treball, i la mantenien assortida de les especialitats que els turistes alemanys desitjaven trobar-hi: diferents tipus de wurst, pa morè de totes les varietats, conserves de cogombres i de col llombarda, mortadel·la italiana, mantega d’importació… El cas és que aquells “delicatessen” no només agradaven als estadants del càmping proper sinó també als tarragonins, delitosos com estàvem de tastar exquisideses i de deixar de banda l’ensopit formatge de bola. En aquell temps el Turisme va ser, per a Tarragona, una oportunitat de prosperitat econòmica i d’obertura cultural.
També és cert que alguns dels visitants, enlluernats pel sol del Mediterrani, o atabalats per la sangria traïdora, o excessivament confiats en un entorn que no coneixien prou, queien de vegades en trampes immobiliàries i pagaven preus excessius per serveis mediocres.
Han passat molts anys. El fenomen del turisme s’ha globalitzat i, d’altra banda, l’atenció correcta als forasters ja no és només una qüestió de professionalitat o bona voluntat: la garantia de la qualitat i el bon nivell de prestació dels serveis turístics ha esdevingut un element estratègic per garantir la nostra competitivitat.
L’article 3 de la Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, atribueix al sector públic l’obligació de protegir els drets dels usuaris turístics, de promoure la qualitat i la competitivitat d’aquest tipus de serveis i de vetllar perquè es prestin en condicions de lliure concurrència. Amb l’objectiu de modernitzar el sector turístic, la Llei preveu que es disposin incentius per aconseguir distintius de qualitat. En el si de l’Europa comunitària, la consideració 102 de la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, dóna suport als processos i distintius de reconeixement de la qualitat en els serveis turístics.
En aquest context, el passat 8 de gener de 2013 va entrar en vigor l’Ordre EMO/418/2012, que configura el sistema català de qualitat turística. És un instrument tecnicojurídic que es posa a disposició dels actors econòmics dels serveis turístics oferts a Catalunya, i també dels seus usuaris. Identifica la qualitat del servei turístic i l’homologa o estandarditza en l’àmbit europeu, per reforçar Catalunya com a destinació turística de referència mundial. Amb aquesta eina, de lliure adhesió, que treballa sobre els eixos de la categoria, l’especialitat i l’excel·lència, la Conselleria d’Economia i Empresa pretén que la nostra indústria turística treballi la qualitat, sigui competitiva i s’homologui als criteris i paràmetres del context internacional.
Avui, la qualitat dels serveis turístics ja no és tan sols qüestió de la bona disposició dels empresaris responsables, dignes successors dels Fàbregues de La Móra, sinó que és un valor jurídic objecte de la protecció del sector públic. Per tant, un cop obtingut de la Generalitat el reconeixement de la categoria, especialitat o distintiu d’excel·lència, el titular de l’establiment turístic el podrà utilitzar com li convingui i podrà incloure, en la publicitat de la seva empresa, la imatge gràfica que l’identifica.
Isabel Baixeras Delclòs, advocada
