Viure en una ciutat amb història es una experiència suggestiva. El dia a dia es comparteix amb els fets quotidians, amb la feina, la família, els amics, la vida social… i amb els testimonis del passat, vells murs, antics arcs, la pedra. L’escenari és diferent a una altra població. A Tarragona, el dia a dia, especialment a la Part Alta, esdevé una aventura entre pedres, sensacions, colors i fins i tot olors.
Encara ens pot arribar aquell flaire de ceba cuita a foc lent a mig matí, quan els fums marxen per la xemeneia d’algun restaurant o casa de la Part Alta, o aquella olor d’enyorança que fa el pa acabat de coure, o el de terra mullada per la rosada a la gespa del Camp de Mart quan s’acosta la primavera, sense oblidar l’olor dels tarongers de l’entorn de la catedral o la dolçor delicada i fugaç de la magnòlia del claustre. A aquesta organolèptica olfactiva li hem d’afegir la visual i la tàctil. Tenim la fortuna que encara podem tocar les pedres mil·lenàries d’una de les muralles romanes més antigues d’Europa, o acaronar una inscripció en una façana del carrer la Destral, i fins i tot seure sobre una grada del vell amfiteatre de Tàrraco. El gust és una sensació més sofisticada, el tast de les anxoves i el vermut de tirador en una terrassa de la plaça del Fòrum, un arròs o un gelat a la del Rei, o un dinar en una taula al costat d’un dels murs del Concili Provincial són experiències tan quotidianes com extraordinàries. L’oïda igual rep el toc de gralla dels assaigs dels castells, el so dels timbals o el silenci d’una processó o les notes greus de l’orgue de la Catedral, al costat dels nens d’una escola que gaudeixen dels seus jocs al pati, al peu de la Muralla. I a tot això, afegim-hi el reflex del sol a la Catedral, als mil·lenaris murs del Pretori.
I les velles pedres traspassen els espais públics, les places, els carrers, les façanes i es converteixen en el còmplice i confident de secrets i de la vida, de vegades pública, de vegades privada, de vegades furtiva i fins i tot intrigant. Entrar en els establiments de la plaça de la Font ens permet una descoberta misteriosa de l’interior del Circ romà. Velles voltes reformades a l’edat mitjana, on conviuen les grades amb arcs medievals i portes d’ocults passos a no saps cap a on. Al carrer Major, un paviment de vidre cobreix, protegeix i mostra una magnífica escala que ara no porta enlloc però que fa vint segles unia la plaça del temple d’August amb els jardins del Concili Provincial. Les columnes visigodes de la plaça del Rovellat i el carrer Granada ens evoquen la ciutat dels darrers temps de l’antiguitat. Unes inscripcions romanes al costat de dues de jueves al carrer Escrivanies Velles ens marquen que el passat, a Tarragona, és multilingüe i multicultural; els arcs apuntats dels establiments del carrer Major o la Nau, sobre carreus romans ens recorden que la ciutat ha estat transformada durant més de dos mil·lennis, conformant un palimpsest tan ric com complex i intrigant.
Establiments de moda amb sales dins velles cisternes medievals, o magnífics murs romans integrats en el menjador d’un restaurant o una pizzeria conviuen amb una ciutat que és viva, que es mou. Neix així una màgica situació on les sensacions s’impregnen en un espai que malgrat el pas del temps té una llum, unes pedres, uns testimonis que ens el fan intemporal, etern.
Joan Menchón és arqueòleg municipal de l’Ajuntament de Tarragona
