Un mar blau i resplendent

Punta del Miracle / ©Isabel Baixeras

Els forasters que, arribats de nou a Tarragona, descobreixen el mar, de sobte, al cap de munt de la Rambla, ja no el deixen: van passeig de Sant Antoni amunt, fins al camí de la Cuixa, o Baixada de Toro avall, cap al port i el Serrallo… La millor vista del mar és, potser, la que tenim des del Balcó del Mediterrani. Recolzats a la barana, la mirada ens transporta lluny, per sobre de l’antiga pedrera, de la via del tren i del passeig marítim, més enllà de la franja d’arena i del naixement de les ones, gràcies a l’espai ample, buit d’edificació, que ens separa de la platja. L’Amfiteatre romà i la via fèrria han preservat d’usos privats el sòl de la primera fila de la costa, i ens han permès conservar unes perspectives optimistes i compartides.

És per això que és tan important que les lleis protectores de la costa tinguin en compte els interessos de la majoria de la població (els que viuen lluny del mar), més que no pas les expectatives de dret que uns quants particulars puguin tenir al primer rengle. Al meu parer, és una llàstima que la Llei 2/2013, de 29 de maig, anomenada “Llei de protecció i ús sostenible del litoral”, hagi traït el seu nom i hagi reduït l’ample de la zona de servitud de protecció, perquè, amb aquesta mesura, les noves aglomeracions urbanes que es formin en altres indrets de la costa peninsular no aconseguiran la bona simbiosi que tenen, a Tarragona, la ciutat i la naturalesa.

És clar que a casa nostra també hi ha coses que podrien ser millorades, perquè les platges del Miracle i de l’Arrabassada, concorregudes i ben endreçades, s’alternen amb algunes zones de penya-segats solitàries i no tan polides. Efectivament, no és freqüent que la gent d’ordre s’aventuri cap a la Cova del Gos, malgrat la bellesa del paratge. Els turistes tampoc hi van, és clar. Durant massa anys, l’accés als penya-segats de la Punta del Miracle ha estat perjudicat pels contenidors d’escombraries d’algun restaurant instal·lat indegudament en zona verda, per escombraries sense contenidor d’origen desconegut, o per les escorrenties poc sanitoses que baixaven d’algunes finques particulars immediates al camí de ronda.

Algunes ciutats han aconseguit domesticar els espais costaners d’accés difícil pel sistema d’encarregar una escultura a un artista de renom i col·locar-la en un lloc ben triat, sobre les roques. No només penso en Donosti, que ha instal·lat el Peine del Viento, d’Eduardo Chillida, als espadats del Cantàbric, sinó també en pobles d’aquí a la vora que han exposat escultures precioses a les brises de la Mediterrània. Amb intervencions d’aquest tipus, els ajuntaments posen l’art a l’abast dels ciutadans, tenen l’ocasió d’arreglar l’accés al monument de manera respectuosa amb l’entorn i aconsegueixen crear un flux de passejants per la vora del mar, tant de turistes com de gent del país, que engrandeix la ciutat i la fusiona amb la naturalesa.

Tarragona: bona terra/Tarragona: bona gent/ I un mar blau i resplendent/ a la dreta i a l’esquerra”, em recitava el meu avi, quan sortíem al carrer els dies de sol radiant.

Text i fotografies: Isabel Baixeras

Compartir: