Hi ha dies que donen corda a la resta de l’any, com els que passen Lucía Gil i José Antonio Ibáñez a Tarragona. Des de la seva privilegiada atalaia, a les altures de l’Hotel Imperial Tarraco, aquesta parella de Saragossa es regala durant les seves vacances d’estiu relaxants despertars sobre la Mediterrània. Porten cinc anys repetint, i així pensen seguir, perquè més enllà dels monuments, les platges o el mateix hotel, Lucía i José Antonio han sintonitzat millor que molta altra gent amb l’autèntic i relaxant pols de la ciutat en canícula. “Tarragona és un estil de vida. El dia que em jubili ens instal·lem aquí “, afirma Lucía amb rotunditat estiuenca.
Hi ha veritats sense amo i gent amb arguments. José Antonio i Lucía els tenen, i compartint amb ells un capvespre davant del mar cal donar-los la raó en moltes coses. La principal i més categòrica és que una capital de província on es belluguen més de 130.000 persones pot resultar relaxant. Ells no només ho afirmen. Ho demostren els seus rostres i veus, sobre els quals, al poc d’arribar, ja es nota l’efecte des estressant de les vacances . “El primer any vam anar a veure tots els monuments, per si no tornàvem“, explica Lucía. Aviat van descobrir que la ciutat era més, molt més, i que l’autèntic descans és només qüestió d’enfocament. “Hi ha moltes formes viure i una Tarragona feta a mida de cadascú”, assegura José Antonio.
Mentre a l’estiu desenes de milers de saragossans repeteixen veïnatge en altres localitats de costa, José Antonio Ibáñez i Lucía Gil han optat per un destí on la gran majoria dels seus coneguts són autòctons, i autòctones són les seves experiències. Se senten a prop de casa –l’AVE els apropa en menys d’hora i mitja– i el seu únic secret de la felicitat consisteix aquests dies a complir rigorosament una rutina senzilla: platja al matí, passeig a la tarda. Sense presses, sense altra obligació que relaxar-se, amb coneguts aquí i allà, Tarragona els encaixa com anell al dit. “Ens agrada molt la pausa, prendre alguna cosa, xerrar amb amics i anar als llocs sense angoixes, i tot això aquí es pot fer amb molta naturalitat“, afirma el José Antonio.
La parella paladeja d’aquesta manera les terrasses a la plaça de la Font, els carrerons de la Part Alta, el llarg passeig de la Rambla Nova, i sobretot el compàs vital del Serrallo, un barri que associa amb la millor cuina marinera i els sabors de l’estiu. “Ens agraden les sardines a la brasa. No les cuinem a casa, no seria el mateix“, explica José Antonio, al qual només amb pensar amb la feina –es dedica al manteniment ferroviari– li ve una esgarrifança. Una cosa semblant li passa a Lucía, professora d’adults, qui prefereix retornar la mirada al mar, brillant sota el sol. “Tot això –assenyala– és el primer que veig al despertar. No sé com estaran els preus, però vaja, el dia que em jubili em compro una casa i m’instal·lo aquí “, insisteix, amb el més pur dels somriures.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef)
Foto: Rafael López Monné (@lopezmonne)
