L’Aqüeducte de les Ferreres, popularment conegut com a Pont del Diable, és un dels aqüeductes més monumentals i millor conservats de l’època romana i el més important de Catalunya. Tot i que, encara avui, es desconeix la data exacta de la seva construcció, el més probable és que l’aqüeducte s’aixequés al segle I dC, en l’època de l’emperador August, coincidint amb el creixement de Tarraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium Provinciae d’Hispània Citerior. La seva principal utilitat no era cap altra que abastir Tarraco d’aigua procedent del riu Francolí.
Si hem estudiat o llegit sobre l’esmentat monument, o fem una cerca a la Wikipèdia, aquestes són algunes de les principals característiques que trobarem del Pont del Diable i que expliquen el motiu de la seva construcció. Però, per què es va construir en aquest indret? Quin paper hi va jugar la vegetació existent? Quin impacte ambiental va suposar l’edificació de l’aqüeducte? I quina ha estat l’evolució de l’ecosistema amb el pas dels anys?
Arrel és una jove empresa de guies especialitzats en el món de la cultural i l’arqueologia que dóna respostes a aquestes i moltes altres preguntes. Des de principis de novembre, Arrel ha posat en marxa un nou recorregut etnobotànic a l’entorn del Pont del Diable en què explica la vegetació mediterrània i l’evolució del paisatge i tots els usos que, des d’època romana, s’han fet dels recursos naturals. “A través dels discurs històric introduïm al visitant diversos aspectes de la vegetació que hi havia en temps de Tarraco, els diferents usos que va tenir i l’evolució al llarg dels segles”, explica Itxaso Euba que juntament amb Xusa Ortega són l’ànima d’Arrel.
Amb l’Itxaso i un petit grup ens endinsem al Parc Ecohistòric del Pont del Diable. El recorregut forma part de l’anella verda de Tarragona i es troba dins del jardí romàntic d’estil anglès que va pertànyer als germans Puig i Valls. La vegetació dominant de l’entorn està formada per arbres com el pi blanc, l’alzina, l’olivera, o plantes com el margalló, l’arítjol o l’arç blanc. Tot i la complexitat de l’obra, els romans tenien tot el que necessitaven per fer la magna construcció: fusta abundant i variada –més algunes considerades més nobles que d’altres–; aigua i una gran pedrera de la qual en sortirien els carreus per a construir el pont.
L’Itxaso identifica les diferents plantes que anem trobant pel camí i ens fa resseguir el fil històric que les enllacen amb l’època romana. Per exemple, explica que en algunes ceràmiques trobades a jaciments ibèrics com a Fontscaldes o al Vilar (a Valls), apareix sovint la imatge decorativa de la fulla d’arítjol. La zona és generosa també en ullastre, la varietat silvestre de l’olivera que servia a l’època per escalfar l’aigua de les termes. “L’ullastre era molt utilitzat perquè tenia la propietat d’anar escalfant a poc a poc l’aigua i mantenia la calor”, explica Itxaso.
Pugem a l’aqüeducte entre margallons, ullastres i llentiscles i el traspassem gairebé en silenci, en fila índia, admirant el paisatge. Des d’aquí a dalt, el monument agafa una altra dimensió i les coses es veuen diferents. A la baixada, per l’extrem oposat, ens aturem en un antic forn de calç, un material que s’emprava per a garantir la impermeabilitat de l’aqüeducte.
L’abundant llentiscle que trobem fa pensar que a la zona també hi devien haver forns de resina, un material que s’utilitzava per a espessir el vi, entre d’altres usos. Avui, la saba del llentiscle s’anomena màstic i s’utilitza, sobretot, per a la producció d’una goma o làtex molt aromàtic. A l’antiguitat també es va emprar com a goma de mastegar i actualment s’usa en aplicacions d’ortodòncia, per a la fabricació de vernissos, així com en pastisseria i per a fabricar licors.
Encara que costi imaginar, a l’entorn del Pont del Diable també s’hi van cultivar vinyes, per bé que ja en època medieval. Per les característiques del terreny, les vinyes estaven disposades en forma de terrasses, encara avui identificables. Malauradament, al segle XVIII, la fil·loxera va acabar amb les darreres plantacions.
Al llarg del recorregut ens anem trobant amb gent que va en bicicleta, a cavall o simplement corrent. Les fortes calors de l’estiu van quedant enrere i tant a la primavera com a la tardor és un privilegi practicar esport en un ambient tan natural.
Hem deixat enrere noves varietats de pins, com el pi pinyer, que intenta treure el cap davant la massa dominant: el pi blanc. Primer uns xiprers i després un lledoner ens anuncien la proximitat d’un mas, avui en runes. Els Mas dels Arcs o Mas de l’Àngel, que durant la guerra del Francès va fer les funcions d’hospital de campanya, es va aixecar en un paratge d’una gran bellesa. A pocs metres es conserven els quatre murs de la bodega dels germans Puig i Valls i el monument de l’àngel, que li dóna nom.
Han passat gairebé dues hores volant. A la tornada ens aturem a la pedrera on encara són visibles, com a testimoniatge d’un temps passat, grans blocs de pedra i signes dels treballs d’època romana. El recorregut per la història s’ha fet agradable, i fins i tot en determinants moments ens hem pogut imaginar els treballs a l’entorn del monument, més de dos mil anys enrere. Història i paisatge. Monument i vegetació. Pedres i botànica. Quina gran combinació!
INFORMACIÓ DE SERVEIS
Punt de trobada: Parada del autobús EMT de la Plaça Imperial Tàrraco
Durada: 2 hores
Horari: Contacteu amb Arrel
Preu: Consulteu el preu i els horaris amb Arrel.
Idioma: Català i Castellà. Per a fer la visita en altres idiomes, contacteu amb Arrel.
Nota: La visita requereix reserva prèvia.
Contacte d’Arrel: 657 71 64 71 o arrel@arrel.net
Text i fotografies: Ivan Rodon (@irodon)
