Les victòries a l’arena van donar tanta celebritat a l’audaç Tetraites que les seves gestes es publicitaven a tot l’Imperi romà, de Pompeia a la Gàlia, fins i tot a Britànnia. El seu col·lega modern Darius de Bergomum (Bèrgam) potser no és tan famós, però porta vint anys estudiant, entrenant-se i combatent com ho feien els gladiadors. Milers de persones han assistit a les demostracions “d’arqueologia experimental” d’Ars Dimicandi, una barreja de competició, ritualitat i emoció que permet al públic apropar-se de forma respectuosa a la munera, l’ofrena dels gladiadors, i entendre perquè va ser l’entreteniment preferit dels romans.
Amb espasa o sense, Darius, Dario Battaglia, és un lluitador de la causa de la divulgació històrica. La seva identificació amb la forma de vida dels gladiadors va molt més enllà de l’experimentació. Des que a principis dels noranta va començar a estudiar amb profunditat la singularitat d’aquests lluitadors professionals –en molts casos, esclaus que volien comprar la seva llibertat, però també ciutadans romans que perseguien la glòria i els diners–, Dario ha estat un pioner de la divulgació pràctica. Ha creat una escola a Itàlia i una vuitantena de gladiadors s’entrenen dos cops per setmana per millorar les seves aptituds.
“Ningú que tingui por no li és possible fer de gladiador. Es necessita preparació física i tècnica, segons l’especialitat de cadascú, però també mental. No hi ha possibilitat de llençar la tovallola, com altres disciplines de lluita modernes. Ens devem a la gent, i els cops que donem i rebem entre nosaltres, tots companys, ens deixen més cicatrius al cervell que a la pell”, explica Darius. Ho sap bé el públic de l’amfiteatre de Tarragona, que Darius venera com la seva “segona casa”, perquè ja fa quinze anys que Ars Dimicandi hi actua en motiu del festival Tarraco Viva.
La disciplina dels gladiadors representa el triomf de la voluntat. A diferència del que acostuma a ser més corrent en moltes facetes de la vida, l’únic que salva a aquests lluitadors de l’arena davant del judici popular és la seva valentia. “No és un exercici militar, en què val tot per derrotar el contrari. La primera obligació no és vèncer, sinó seduir el públic: patir, ser uns herois tant si guanyem com si acabem perdent, i fer que la gent prengui partit per nosaltres, perquè és la que al final acaba decidint”, afirma Battaglia.
No és que el públic del segle XXI acabi decidint si el gladiador derrotat ha de morir o sobreviure per l’honor amb que s’ha batut. Però sí que és cert que els combats, amb armes no esmolades, aixequen passions entre el públic. I, de fet, la cua d’admiradors que es forma a Tarragona quan Ars Dimicandi deposa les armes sempre és llarga. “Les lluites de gladiadors eren un dels espectacles favorits dels romans, i per la seva heroïcitat, alguns es feien molt famosos i molt desitjats. Els Messi i Cristiano Ronaldo de l’Antiguitat es batien amb armes”, explica Battaglia.
El rigor i l’espectacle no són sempre la mateixa cosa, però Ars Dimicandi posa de relleu que no tenen perquè estar renyits. La pompa de Hollywood ha ajudat a crear una imatge popular definida de Roma, per bé que inexacta. Com a divulgador, Dario Battaglia contribueix a corregir aquests estereotips assessorant a grans muntatges. És el cas de la popular sèrie televisiva Roma (HBO, 2005-2007), o el remake de Ben-Hur, una producció valorada en 120 milions d’euros que Paramount i Metro Goldwin Meyer estrenaran el 2016.
Home de la Llombardia, Dario reconeix la forma de fer i de pensar dels catalans, i no perd l’ocasió de passar uns dies de vacances, gastronomia i platja a la seva estimada Tarraco, juntament amb la seva esposa i el seu fill. De Tarragona, ciutat que visita cada any i on ha fet un grup de bons d’amics, només té paraules d’admiració. I especialment de Tarraco Viva, certamen que admira i no s’està de considerar “el festival de divulgació històrica més important del món”. “Ha creat un model propi, original i exigent, que per a nosaltres ha estat cabdal per fer-nos créixer com a grup: ens ha obligat a investigar, a no estar parats, per poder oferir sempre continguts nous al públic. A Itàlia, en canvi, existeix un prejudici molt gran amb el passat romà. Hi ha coneixement i un gran potencial per fer divulgació, però s’associa amb el feixisme de Mussolini, que en va fer una gran utilització, i no té bona premsa”, assegura.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
