Gener de l’any 259 dC. Fructuós, bisbe de Tàrraco, i els diaques Auguri i Eulogi són cremats vius a l’estaca de l’amfiteatre. L’emperador romà Valerià ha promulgat lleis per perseguir els cristians i l’execució dels seus líders espirituals és un daltabaix per a la comunitat de Tarragona. Tanmateix, el martiri de Fructuós i el d’altres significats cristians del mateix temps ajudarà a propagar la religió que en uns anys acabarà abraçant l’Imperi de forma oficial. Sobre la mateixa arena on Fructuós s’ha guanyat la dignitat de sant s’aixecarà al segle VI una basílica de culte martirial que atraurà a peregrins de tota Europa.
Tarragona, ciutat on segons la tradició va fer apostolat Sant Pau al segle I dC, va entrar en crisi poc després del martiri de Fructuós. Els francs, un poble bàrbar, van aprofitar el desgovern a Roma per saquejar Tàrraco just l’any següent. Però tanta desgràcia no sembla que debilités la fe dels cristians locals. Al contrari. La potència d’importants troballes arqueològiques, com l’extensa àrea d’enterraments i basíliques paleocristianes a prop del riu Francolí, i l’existència de notícies històriques que posen de relleu el paper referent del bisbe de Tàrraco per a la resta de prelats de la península fan pensar que “Tarragona va ser far dels primers cristians a Hispania”, segons l’arqueòleg i biblista Andreu Muñoz, president de l’Associació Cultural Sant Fructuós.
Les actes del martiri de Sant Fructuós, que narren la detenció dels clergues fins a la seva glorificació, van fer-se molt populars els segles IV i V. Un dels pares de l’Església, Sant Agustí, els va dedicar un sermó. I el poeta Aureli Climent Prudenci, coetani de Sant Agustí, cita el document en un dels seus poemes. Al mateix temps, la comunitat cristiana i el nou poder eclesiàstic de Tarragona creixia i transformava la ciutat. Alguns edificis públics quedaven abandonats, com el Circ o el Teatre, i extramurs es desenvolupava el gran complex sepulcral i religiós que el 1927, durant la construcció d’una fàbrica de tabacs, va deixar al descobert “la col·lecció epigràfica tardo-romana més important de la península”, subratlla Muñoz.
Entre les tombes excavades en aquest jaciment –que des de fa anys està tancat parcialment al públic- hi ha la que s’atribueix a Sant Fructuós. En aquest lloc van descansar les despulles del sant fins que l’any 711, a les portes de la invasió musulmana, van ser traslladades a San Fruttuoso di Capodimonte, a Itàlia. L’Associació Cultural Sant Fructuós vol donar a conèixer la Passio Fructuosi (les actes anònimes del suplici del sant) i des de l’any 1990 representa habitualment a l’amfiteatre una versió teatralitzada del martiri escrita per Muñoz.
L’Associació i Muñoz, que és arqueòleg de l’Arquebisbat i dirigeix el Museu Bíblic Tarraconense, són també al darrera de la Ruta dels Primers Cristians de Tàrraco. Aquest itinerari, enfocat al turisme cultural i religiós, inclou set monuments que fan referència a la progressiva implantació del cristianisme en la societat tardoromana: capella de Sant Pau, Catedral i museu diocesà, Museu Bíblic, Amfiteatre, Fòrum de la Colònia, Basílica del Parc Central, Necròpolis Paleocristiana i conjunt de Centcelles. Aquest any estrenen un tiquet únic, i l’objectiu a mig termini és crear una ruta catalana amb altres ciutats amb patrimoni i interessos semblants, com Terrassa, Barcelona, Lleida, Girona i Empúries.
“La idea és treballar per fer accions conjuntes que permetin potenciar el patrimoni paleocristià a tota Catalunya. Volem establir un mapa patrimonial per oferir-lo com un producte turístic i educatiu amb el suport de la Generalitat de Catalunya, i els diferents municipis que integren aquest patrimoni partint de Tarragona com a Km0”, explica Muñoz. El projecte compta amb el suport de les universitats de Barcelona, Rovira i Virgili i de Girona.
“Catalunya no comença a l’edat mitjana. A Tarragona tenim un patrimoni tardo-romà excepcional, un binomi privilegiat on se superposen els vestigis clàssics i els religiosos. Els cristians primitius no eren sectaris, eren romans cristians. La seva forma de romanitat explica en bona part qui som però sovint ha quedat relegada de la divulgació per prejudicis laïcistes”. La ruta dels Primers Cristians pretén tapar forats al mur del desconeixement. En un context en que les noves generacions han perdut la capacitat d’entendre el simbolisme i la iconografia religiosa, “tenim l’obligació de fer difusió el patrimoni paleocristià no amb objectius catequètics, sinó per donar resposta a una necessitat cultural”, afirma Muñoz.
Qui ha contribuït decisivament a renovar el discurs del museu Bíblic i hi ha incorporat vestigis de gran importància, com són diversos trams del mur de tancament de la gran plaça administrativa de Tàrraco –fins fa uns anys tapats per capes de morter de guix-, va prendre consciència de la importància de fer pedagogia exercint de professor 17 anys al col·legi de Lestonnac. Muñoz és a més un ferm partidari de la col·laboració entre institucions relacionades amb el patrimoni i l’arqueologia com a única forma de fer avançar el coneixement.
El seu nom apareix en investigacions recents sobre el patrimoni antic que només han estat possibles gràcies a la visió, la generositat i la capacitat de treball en equip entre diferents socis. És el cas del sondatge i l’excavació a la nau central de la Catedral, que va localitzar fa només uns anys evidències de l’històric temple dedicat al culte d’August; o de la més recent excavació a la tomba de Sant Fructuós, en què han tornat a coordinar esforços amb èxit l’Ajuntament, l’Arquebisbat i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
“Per sort ja és història l’època en què es confonia l’antic i el vell. El futur de l’arqueologia passa ara per la suma de coneixements i per la capacitat de divulgar els resultats fent servir un llenguatge que arribi a la societat. La ciència requereix molta humilitat, el cap ben obert i la suma de talents de diferent disciplines. I només amb aquesta nova mentalitat aconseguirem sotmetre els vestigis de Tarragona a una reinterpretació constant”, sentencia Muñoz.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografies: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
