José Coronado i la seva família viuen en una casa d’infart sobre el mar, a Tamarit. Julio Manrique tanca el cotxe al Pla de la Seu, just davant la Catedral. I a la rerabotiga de Casa Corderet, al carrer Merceria, s’amaga una exclusiva acadèmia d’escacs que, tatxan!, és la biblioteca del Centre de Lectura de Reus. La vida a Fill de Caín, la premiada òpera prima d’intriga de Jesús Monllaó, transcorre a l’entorn de Tarragona, un plató de gran potencial que gràcies a la selecció festivalera de la pel·lícula ja coneixen a Mumbai, l’Havana, Montreal, Moscou, Miami o Berlín.
Monllaó, filòleg anglogermànic, portava anys esperant aquesta oportunitat. A finals dels noranta va deixar Tarragona per anar a estudiar un doctorat en literatura a Anglaterra. A Canterbury va viure la solitud de l’immigrant i va subsistir amb poc, molt poc, però va tenir temps per pensar… i llavors es va adonar que el que volia fer a la vida era explicar històries, ser realitzador de cine. Es va formar i va tornar a casa l’any 2000, convençut que podria fer pel·lícules.
Tanmateix, el llargmetratge que tant anhelava s’ha fet esperar, i ha arribat just quan la indústria cinematogràfica catalana i espanyola travessen el pitjor moment de la seva història, amb menys produccions que mai. En aquest temps, Monllaó ha dirigit tres curtmetratges, tots ells d’èxit en la seva categoria –La mirada obliqua, Gloria i El legado-, ha realitzat un documental i spots publicitaris, i ha seguit treballant gairebé de tot, com quan era a Anglaterra. El guió de Fill de Caín el va adaptar fent de vigilant nocturn en un càmping.
Home actiu i dotat d’una gran determinació, la mateixa que el va portar durant anys a competir com a boxejador i aixecador de pesos, Monllaó sempre va tenir clar que volia rodar una pel·lícula a Tarragona. I això que, a falta de referents cinematogràfics clars a la ciutat, en un principi molts no el van prendre seriosament. “La gent no ho entenia. Em miraven estranyats i fins i tot algú em va recomanar que provés sort a Hollywood. Jo, en canvi, sempre vaig creure en les possibilitats d’una ciutat que m’estimo i a la que li dec tot”, explica el director.
Fill de Caín, que s’ha quedat fora dels Goya per raons burocràtiques però ha estat seleccionada per la UE com una de les millors pel·lícules del 2013 per representar Europa en festivals de tot el món, porta penjada l’etiqueta de “thriller mediterrani” i prescriu la potencialitat de Tarragona com a plató de cinema. Monllaó ha finançat part de la producció de la pel·lícula amb aportacions d’institucions del territori. Tanmateix, assegura que la seva pretensió no era fer aparador de res: “La meva idea era explicar una història el millor possible. Tarragona es ven sola”.
La pel·lícula, que va resultar premiada als festivals de Màlaga i Tudela, seguirà girant aquest principi d’any i portarà Tarragona a Polònia, França i Austràlia. El film mostra un registre de llum, cares i localitzacions autèntiques, que segons Monllaó amb una selecció acurada donen per a tots els gèneres: “Tarragona és un escenari perfecte per a un argument romàntic. Però també serviria a Ridley Scott per fer una peli futurista, una distopia postapocal·líptica”. S’imaginen una seqüela de Blade Runner ambientada al polígon químic més important del sud d’Europa?
*Volem agrair l’amabilitat del director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), Francesc Tarrats Bou, per les facilitats donades en la cessió de l’espai per la fotografia de portada d’aquest reportatge.
Text: Oriol Margalef (@ohmargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
