Col·laborador molts anys del programa de “El Món s’acaba…”, de Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, Antoni Mas va fer-se famós per recollir i explicar en antena infinitat d’anècdotes, relats carregats d’ironia sobre la quotidianitat als pobles. Entre finals dels noranta i primers de la passada dècada, la família Mas va fer-se un tip de cotxe perquè l’Antoni, que té una capacitat extraordinària per conversar amb la gent, pogués guardar al sarró històries de tot tipus.
Tanmateix, una de les anècdotes que més pòsit han deixat a la vida de l’Antoni no va haver-la d’anar a cercar lluny de casa, sinó que el va venir a trobar al seu taller de ferreteria, a Vila-seca. El 1983, un grup de nois que estudiaven batxillerat va presentar-se a casa seva amb una idea que donaria un impuls decisiu a la celebració de Santa Tecla, la festa major de Tarragona.
“Volien fundar un Ball de Diables i necessitaven que els construís ceptrots per a Llucifer i la Diablessa”, recorda. Tres anys després “van tornar amb un encàrrec encara més difícil: volien recuperar l’Àliga”, la mítica Àliga que era propietat dels ferrers i que representava a la ciutat a la cercavila fins que va deixar de sortir, al segle XIX. L’encàrrec no podia caure en millors mans. Mas es dedica a la “forja, estampació i embotició de metalls”, que és com coneix Hisenda als ferrers de tota la vida. L’Antoni, de fet, segueix domant l’acer com ho feien els seus avantpassats al mateix local. Entre el munt d’eines antigues pengen del seu taller, assegura, n’hi ha de fetes servir pels presoners que excavaven l’espadat del Balcó del Mediterrani, al segle XIX. D’allí va sortir pedra per construir el port.
Tot Tarragona, no només el Balcó i el port, s’ha construït amb les suors de molta gent. I també hi ha molta d’aquest esforç, més simbòlic, més figurat, en la recuperació de la festa major de Santa Tecla. Aquest ritual antiquíssim, al que la falta d’interès institucional va estar a punt de matar de gana, és avui un rotund èxit de participació i aportació ciutadana, una trobada festiva que identifica a Tarragona. I tot gràcies a la dedicació, a la visió i a hiperbòlica voluntat d’un grup de persones que va començar sent petit, però que es va fer gran amb les seves idees.
“Ni quan vaig rebre l’encàrrec de construir l’Àliga, moment que la festa anava recuperant entitat, mai m’hagués imaginat la volada que tot plegat acabaria agafant. De vegades quan veig tota aquella gentada al carrer, participant de forma entregada a la processó del Braç o a la Baixada de l’Àliga, penso que és una gran bogeria col·lectiva. La gent ha perdut la fe de moltes maneres, però la festa té la capacitat per generar al mateix temps molta devoció”, afirma Mas.
El procés de creació de l’Àliga en sí també va ser un petit miracle de l’esforç. L’Antoni, format a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació, va inspirar-se en l’Àliga de Girona i va crear una estructura de ferro que va recobrir amb peces geomètriques de llautó. Resultat: els vuitanta quilos més pesats que han passat pel seu taller. “Va ser un procés molt dur. Em ploraven els ulls mentre la muntàvem. Mai m’havia posat tan nerviós treballant. A més, vam haver de córrer per tenir-la a punt a la festa major del 1986, perquè ja s’havia anunciat”, explica Mas.
“Amb l’Àliga vam forjar un símbol de Tarragona”. L’Antoni es mostra satisfet d’haver estat pare d’una peça tan elegant, divertida i simbòlica, rematada amb una corona del taller de joieria Blàzquez. El propi Mas ha participat ara de nou en la restauració de l’Àliga, a la que anys d’excessos festius havien abonyegat i fet perdre brillantor, i que tornarà a lluir la millor cara a la propera Santa Tecla, en motiu dels primers trenta anys de la seva recuperació. Concerts, trobades i festetes variades ambientaran un aniversari que viurà el clímax la nit del 21 de setembre, amb la cèlebre baixada que fan l’Àliga i altres elements des de la plaça de les Cols.
Mentre la festa es va coent, Mas repassa amb la mirada en els esborranys fets amb llapis, les primeres proves de plomes i les restes de planxes que encara conserva al seu taller. “Va ser un encàrrec dur, un repte que em va posar a prova com a ferrer”, diu, pensarós. Vist amb els anys, les aportacions d’aquest mestre artesà al Seguici de Tarragona han estat claus per forjar el mite. Els Diables, l’Àliga, la Cucafera, l’Àliga petita, la Cucafera petita, i més recentment, el Griu… tots ells han passat per les mans d’Antoni Mas i s’han guanyat l’estimació perpètua de la ciutat.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
Vídeo: Explay
