Tarragona, Tarragons, Tarragona
“Som passat, som present, som futur…”. Des de la grada de l’amfiteatre, David Trueba contempla somiador els vols d’estornells que cobreixen el cel al capvespre. És el crit de generacions que s’eleva des del fossat i reivindica la memòria de temps passats a la ciutat.
Trueba, creador polifacètic, visita Tarragona per presentar la seva darrera novel·la, “Blitz” (Anagrama, 2015), una narració breu i vibrant on el pas del temps és transcendent. L’acció transcorre a Munic, una ciutat que posa en valor la Història i on el simbolisme pretèrit forma part del dia a dia de la gent. “Igual que passa a Tarragona”, destaca l’escriptor i director de cinema. Abans de presentar el llibre, l’autor s’atura a l’amfiteatre i contempla les grades i al fons, el mar. L’acompanyen responsables de Tarragona Turisme i la Tarragona Film Office, una oficina creada per l’Ajuntament per promoure la localització de produccions audiovisuals.
L’edifici romà, antic teatre de representació de la vida pública a Tarraco, inspira el David Trueba més visionari. Aflora la sensibilitat conscient que el madrileny ha sabut imprimir a la seva obra, i amb la que ha obtingut reconeixement tant al cinema com a les seves novel·les. “La relació tan intensa entre l’Antiguitat i la modernitat que es percep a Tarragona és l’expressió perfecta de com l’experiència humana es construeix a base de capes, una sota de l’altra. A vegades el present ens ennuvola però, si agafem més perspectiva, trobaríem moltes generacions com la nostra que han viscut el seu moment i han trobat la llum”, reflexiona.
David Trueba no coneix Tarraco Viva, per bé que la seva manera d’interpretar el que passa al món coincideix amb els postulats del festival romà de Tarragona: conèixer el passat per analitzar el present. El que no escapa al director madrileny són les prestacions que ofereix la ciutat com a plató de cinema. L’any 2002, el més petit dels germans Trueba ja va filmar al port una escena de “Soldados de Salamina”, pel·lícula que acabaria sent escollida com a representant espanyola a la cursa dels Premis Oscars.
Les hores de sol i la llum de Tarragona han atret a nombrosos equips de filmació els últims anys. Però aquell dissabte d’abril en què Trueba va venir a treballar a la ciutat el cel no només estava tapat, sinó que plovia. El seu record d’aquell dia és precís, com el seu talent per connectar amb el públic narrant històries carregades d’humanitat. “Emilio Ruiz del Río va fer una maqueta d’un vaixell i el vam rodar mentre salpava del port, que representava el de Barcelona. Tothom es queixava perquè plovia menys jo, que és el que volia”, rememora.
Els seus darrers projectes han tingut suport unànime de crítica i vendes, però queda clar que el que interessa a Trueba no el fa combregar amb la majoria. El madrileny defuig les aglomeracions, i gaudeix més de la platja a l’hivern que a l’estiu. Des de petit ha abonat els plaers intel·ligents, com escoltar música, anar al cinema o llegir molt, aficions que han despertat la seva curiositat intel·lectual i enriquit el seu esperit creatiu i inconformista.
Ara no s’acaba els projectes, i no té temps per a vacances, però cada any comparteix uns dies de relax amb la família a Cantàbria. De fet, moltes de les històries originals que apareixen com un segell als seus guions i novel·les, s’inspiren en experiències viscudes en primera persona o que s’han destil·lat al seu cercle íntim. El noi que fuig de casa a la multipremiada “Vivir es fácil con los ojos cerrados” (guanyadora del Goya 2013 al millor guió original, la millor pel·lícula i el millor director) s’inspira en realitat en el pols que va plantejar d’adolescent un dels seus germans, que també va fugir de casa per no tallar-se els cabells.
Trueba passa revista a la Part Alta. Trepitja història, com diu ell, s’interessa per la forma de viure dels tarragonins, i té l’ocasió d’entrar al pati del Palau de la Cambreria, el magnífic edifici gòtic adossat a la Catedral. “Viviu en una ciutat bonica i m’encanta que la defenseu amb orgull. Vindré a rodar algun dia”, acaba concedint, més tard, al nombrós públic que ha convocat la presentació del llibre.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
