Diuen que el Chartreuse és saludable, que té propietats medicinals i allarga la vida de qui en beu…
L’única veritat és que la gent en beu perquè és molt llépola.
A Tarragona, on hi havia un fàbrica d’aquest licor fins al 1989, el consum és massiu i digne d’estudi.
Era una benedicció per als pares cartoixans i el seu secular negoci, que rep exuberants comandes per la festa major de Santa Tecla.
Els tarragonins han fet del Chartreuse la seva poció màgica. I no és que el beuratge torni més fort, guapo, o intel·ligent.
És que fa feliç a qui li agrada.
La col·lecció d’Eduard Seriol
Com ho és l’Eduard Seriol i la seva embriagadora col·lecció de licor verd i groc, tot antic, tot elaborat a Tarragona, tot guardat al magatzem.
Quan era jovenet, a casa de l’Eduard el Chartreuse era una beguda decorativa, com els Aromes de Montserrat.
Sempre n’hi havia, mai s’acabava.
Les coses van evolucionar als vuitanta, i especialment quan va tancar portes l’emblemàtica destil·leria que els monjos cartoixans, originaris de França, havien obert a la Part Baixa a principis de segle.
De sobte la ciutat, que es trobava en plena ebullició social per la recuperació de les festes populars, es quedava orfe d’un licor únic i identitari, amb una etiqueta que passejava el nom de Tarragona per tot el món.
De fet, tot i que encara queden cafès a França on demanant un Tarragone et serveixen Chartreuse, tot el licor es destil·la actualment a Voiron, a prop de Grenoble.
Entre tres monjos de la Gran Cartoixa s’ho maneguen perquè la fórmula –un compost de vi destil·lat aromatitzat amb 130 herbes diferents– segueixi sent tan secreta com la de la Coca-Cola.
Per contra, és ara que ja fa un quart de segle que va tancar la fàbrica de Tarragona, que el consum d’elixir cartoixà s’ha tornat més massiu a la ciutat.
Bona part del mèrit s’ha d’atribuir a la mamadeta: un còctel de Chartreuse dels dos colors i granissat de llimona concebut fa 20 anys.
S’utilitzava per refrescar la gent del Seguici de Santa Tecla, i s’ha fet tan popular com l’Amparito.
Ja ho diu l’Eduard: “Sense Chartreuse no hi ha festa”.
Tot i que a ell, més que combinar-lo el que li interessa és beure-se’l a pal sec i, com més envellit sigui el gènere, millor.
A casa en té més de 300 ampolles, suficient alcohol per cremar la Part Alta i part de l’estranger.
Totes, o la gran majoria, són de Tarragona, la més antiga del 1910.
Se la va trobar un amic a la calaixera i li va regalar. Per una d’aquestes, assegura, en poden pagar 30.000 euros a subhasta.
El coleccionisme del Chartreuse
Segons els que hi entenen, el Chartreuse de Tarragona té un gust i uns aromes diferents als de Voiron.
Pot ser a causa de les herbes, la humitat, el mar… ningú sap explicar exactament el perquè.
És, a més, l’últim testimoni d’una Tarragona ja passada, que durant bona part del segle XX va viure de l’elaboració de vins, licors i aiguardents.
El cas és que col·leccionistes i sibarites en paguen avui el gust i les ganes.
I només gent com l’Eduard Seriol, que va fer estoc ja fa anys, es pot permetre el luxe d’anar-ne gastant amb els amics quan l’ocasió s’ho mereix i hi ha tarda per davant.
“La gent compra coses per Nadal. Jo regalo Chartreuse”, explica l’Eduard, reputat pastisser de la Rabassó.
Quan no feia ni un mes que els monjos havien fet les maletes i tornat a França, l’Eduard Seriol ja corria a buscar tot el licor de Tarragona que podia
Especialment, l’embotellat amb tap de suro, garantia d’antiguitat.
Durant un temps en va comprar un munt.
Internet li va posar les coses fàcils a ell, com a col·leccionista-consumidor, i també a tota classe de venedors i compradors de relíquies alcohòliques.
Però ara, explica, tot plegat s’ha sortit de mare i més enllà del VEP –Chartreuse envellit per la pròpia marca en bótes de roure-, el fetitxisme i l’especulació han posat el licor fet a Tarragona pels núvols, prohibitiu de totes totes.
De fet, tot el que té relació amb l’antiga Chartreuse a la ciutat té mercat.
Fa no gaire es venien les suposades claus de ferro de la fàbrica de licors a 100.000 euros.
Quasi res.
L’emblemàtic rellotge mecànic de la façana també va volar l’any 2005.
L’edifici, sotmès a una intensa degradació els anys que va estar tancat, ha reobert finalment com Escola Oficial d’Idiomes.
La ciutat fixa el record i ho celebra. Sempre hi ha un bon motiu per brindar amb Chartreuse.
Text: Oriol Margalef (@ohmargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
