Repartint munició als soldats aquarterats a Lleida, preparats per intervenir no té clar encara al costat de qui si ho ordenava el comandament, Jordi Piqué va decidir la nit del Cop d’Estat fallit del 23-F que quan acabés el servei militar obligatori es faria historiador, i especialista a més en el nostre passat més recent, el menys explicat i el més determinant. Nascut al barri de la Part Alta i doctor en Història Contemporània, Jordi Piqué és des de fa deu anys el director de l’Arxiu de la ciutat de Tarragona, un centre de documentació que ha vençut el tradicional aïllament del saber i fa divulgació activa d’un relat no sempre esplendorós, però que explica amb milers de noms, fets i números la singularitat de caràcter de Tarragona.
Un arxiu pot ser un lloc tancat i prosaic, una morgue inacabable de carpetes i arxivadors marcint-se en centenars d’estants metàl·lics. O pot ser un espai on els documents no només els il·lumina un fluorescent; també la llum dels seus responsables, actors compromesos amb la divulgació del coneixement. “Conèixer la història cohesiona a la nostra societat. L’arxiu és la casa de la memòria de Tarragona, una porta oberta no només al passat sinó al futur de la ciutat”, explica Jordi Piqué. En aquest context, la missió de l’arxiu ultrapassa la funció de préstec a funcionaris i particulars. Aquest equipament municipal, que custodia més de 8.300 metres lineals de documentació del segle XIII al XXI, ha assumit el lideratge d’un agent cultural i fa difusió de la memòria de la ciutat organitzant, exposant o publicant recerca pròpia d’alt nivell.
Com la mostra commemorativa del final de la guerra civil que es podrà veure aviat, o l’exposició que hi ha muntada aquests dies en motiu del festival SCAN, un periple a la Tarragona dels anys setanta a través de l’objectiu i l’atrezzo professional de Ramon Segú Chinchilla, un prolífic fotoperiodista ja retirat. Igual que altres personatges de la ciutat, que han acumulat al llarg de dècades preuada documentació d’interès públic, Chinchilla ha cedit el seu fons fotogràfic a l’Arxiu Històric de Tarragona, “l’arxiu de la ciutat”, apunta Jordi Piqué. Perquè el projecte va molt més enllà de custodiar fons aliens. L’objectiu és que l’arxiu sigui un punt de trobada de vivències i records particulars de com més ciutadans millor, per trenar i fer més forts els llaços que els uneixen i recuperar la memòria col·lectiva amb tots els matisos.
En això consisteix el projecte “Capsa de sabates”, un espai web on els ciutadans poden guardar i compartir àlbums de fotografies familiars, i que ha fet aflorar la diversitat d’orígens del teixit social tarragoní. “Tarragona és una ciutat d’acollida. Només una minoria té totes les seves arrels aquí. Molts nouvinguts atrets per la indústria i el turisme a la dècada dels seixanta vivien en barraques, i els últims anys han arribat molts immigrants de fora d’Espanya, alguns dels quals ens expliquen les seves vivències a través de la Capsa. Els seus records són valuosos, ells també construeixen la ciutat i nosaltres tenim el repte d’anar integrant-los”, afirma Piqué.
Hi ha un abans i un després del trasllat del servei, fins el 2012 ubicat a l’Ajuntament, a un dels antics assecadors de la Tabacalera. A la nova ubicació de la Part Baixa, l’arxiu ha guanyat espai d’emmagatzematge, consulta i exposició. En realitat, també s’ha fet gran i gestiona ja no només el fons administratiu d’ús corrent a l’Ajuntament i l’arxiu històric municipal –enriquida els darrers anys amb nombroses donacions particulars i una de les sèries de llibres d’actes de plenari més completes, des del 1358-; sinó també la biblioteca hemeroteca municipal de Tarragona –amb vora 15.000 llibres i més de 400 títols de publicacions periòdiques des del 1808 fins a l’actualitat- i el Centre d’Imatges, que a més permet accedir des d’Internet a 35.000 documents d’un total de 1,5 milions.
Només el 2013 l’arxiu va rebre gairebé 3.000 visites, una fita que podia semblar utòpica fa només uns anys; i encara més, impensable en el crepuscle de la dictadura a Tarragona, quan Piqué havia iniciat els estudis de Psicologia. “Organitzant exposicions i xerrades que recuperen la memòria hem aconseguit que ens visitin gent que potser mai tornaran. Estem obligats a fer divulgació, a arribar a com més persones millor. Cal molt moure les coses perquè el franquisme va fer molt mal al país i en seguim patint conseqüències com l’endarreriment cultural o la falta de sentit cívic. Això explica fenòmens socials com l’acceptació popular dels espavilats i els alts nivells de defraudació fiscal”, assegura.
Solucionar un problema vol dir reconèixer-lo i assumir-lo. Cal saber què ens va passar per entendre què ens passa. En un país que manté encara moltes portes tancades, l’Arxiu de Tarragona i altres fan el possible per obrir-les i posar el coneixement al servei de la llibertat.
Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)
