Eduard Boada, propietari del Bar Boada: “Menjar de pressa és una malaltia”

Eduard Boada / ©Rafael López-Monné

Henry Martin Ford, fundador de la Ford Motor Company, té un altar gastronòmic a Tarragona al carrer Rovira i Virgili, 23. L’entrepà de llonganissa, rovellons, ous ferrats, pernil salat, ceba cuita, salsa romesco i herbetes, és possiblement la millor i més irònica ofrena que mai s’ha fet al pare de les cadenes de muntatge i del consumisme modern. El màxim pontífex d’aquest gargantuesc ritual és l’Eduard Boada, un artesà dels entrepans i, per sobre de tot, un personatge irrepetible.

El món té molta pressa, tothom fa sempre tard. Amb 71 anys, el senyor Boada va de tornada, i sobretot, va al seu ritme. El seu és un pas pausat, gens fatigós, el d’una persona sàvia que ha fet moltes coses a la vida i se les ha pres totes amb bon humor. Un altre a la seva edat hauria abaixat la persiana i, potser, viuria a l’altre cantó de la barra. Per a una persona com ell, que ha mamat el negoci des dels tres anys, la cosa es posa més difícil. Alguns no volen ni imaginar-s’ho. “Ai, el dia que ens falti el senyor Boada”, s’acomiada un client amb la panxa plena.

Gotham City té en Batman. Superman treballa a Metròpolis. L’heroi de Tarragona (tascaman, com es fa dir) no du capa ni gasta els punys, però els seus bocates arreglen el món. “Si vols fer bé les coses hi has de dedicar el temps just. El que no va bé és forçar la màquina. Preparar un entrepà ben fet porta un temps. I menjar-se’l, també. Menjar sempre de pressa és una malaltia del nostre món”, reflexiona mentre crea a la planxa. Quan se li acabi el pa que ha comprat al matí, més d’hora que tard, el senyor Boada tancarà el negoci i pujarà a casa a dinar.

Fa temps que va deixar de donar aquesta i altres explicacions als clients impacients. Aquests són tipus despistats i amb fam incontrolada. Per norma general, agafen la porta molt abans d’adonar-se que havien d’escriure la seva petició en un petit bloc de paper a la paret. “És la llei de la selecció natural. A Kènia, a la sabana, els lleons cacen els herbívors més dèbils. El senyor Boada té això. La paciència fa la tria”, afirma un parroquià habitual mentre flanqueja la barra per fer-se ell mateix el cafè.

Teoria i pràctica de la planxa, tascaman, impertorbable, segueix fent la seva i somriu per dins, a lo tàntric. El Boada style ha vençut totes les modes i tendències, els frankfurts dels vuitanta i les grans franquícies i bocateries dels noranta fins a l’actualitat. Va començar com a bar de soldats i treballadors, servint entrepans de guisats, i s’ha adaptat a la gola moderna fabricant “bocates tunejats”, com en diu l’artista. No hi ha cap establiment de la seva categoria que sigui tan antic a Tarragona, i el més destacable, no hi ha cap altre bar en tota la ciutat (ull, que n’hi ha més de mil) que faci feliços a jaios, currantes i estudiants a parts iguals.

Aquesta barreja parroquial contribueix a una ambientació molt peculiar. Sota un fil de música clàssica, marca de la casa, tothom mastega amb molt d’ordre i respecte i la conversa, per qui la vulgui, versa l’humà i el diví. Boada modera, intervé quan li ve de gust, i quan no, se centra en les seves creacions, o porta una capsa de galetes daneses a un grup d’afamats estudiants. Els joves li interessen. “Són molt educats. Es nota que estan contents. Em tracten tots de vostè, possiblement millor que als seus professors. És maco treballar amb joves. No els fa mal mai res i sempre tenen gana. El que jo els preparo aquí no ho farien mai les seves mares”, diu el senyor Boada, sempre, però sempre, amb la ironia als llavis.

Talent provocador, al Boada jove li va tirar la faràndula. Performances i humorades, com la preparació de còctels en formigoneres, banyeres i altres grans recipients, van sacsejar la Tarragona tardofranquista. Durant anys, el seu nom va anar associat a grans mogudes que donen identitat a la ciutat, com la recuperació del Carnaval. Avui concentra tot el seu enginy a crear els millors bocates de Catalunya.

Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)

@deckard67 @deckard67 a Instagram

@igning @igning a Instagram

@livetgn @livetgn a Instagram

@rubencnj5 @rubencnj5 a Instagram

@albertgntgn @albertgntgn a Instagram

@ivlio @ivlio a Instagram

Compartir: