Tensió màxima en Technicolor. Peter Ustinov s’alça desafiant a la tribuna del Circ de Roma i mostra, cruel, el dit polze cap a terra. Milions d’espectadors a tot el món han entès que Neró, el pertorbat emperador de Quo Vadis?, ha donat l’ordre de liquidar els bons de la pel·li. La realitat és, tanmateix, que fa 2.000 anys tothom hauria posat cara de circumstàncies: el gest del polze és una invenció moderna que Hollywood ha fet universal. Almenys, però, els milers d’espectadors que a aquestes alçades han pogut participar com a públic a les demostracions de gladiadors de Tarraco Viva ja no faran el ridícul. El festival, que convoca més de 450 actes de reconstrucció històrica, mobilitza a Tarragona sencera, orgullosa del seu passat, i a milers de persones compromeses amb la difusió del coneixement. Com l’arqueòloga Reis Fabregat, per a qui el certamen no dura els deu dies de cartell oficial, sinó tot un any de preparatius.
Hi ha moltes coses que uneixen a Reis Fabregat, Loli Ynguanzo i Isabel Peña, les tres sòcies de Nèmesis, una empresa de serveis arqueològics. Una de les principals és Tarraco Viva, festival amb el que col·laboren des de la primera edició (1999) produint activitats de reconstrucció històrica. “Passem bona part de l’any preparant-nos. Busquem idees, episodis històrics per documentar i representar amb rigor, i elaborem els materials i el vestuari que necessitem. Aprenem i fem aprendre, i ens sentim recompensades quan notem que hi ha interès al voltant del que transmetem. Tot això ens motiva com a investigadores”, explica la Reis. Difondre el coneixement de forma atractiva i entenedora al gran públic és un dels reptes més importants de l’erudició contemporània, i en aquesta necessitat han arrelat festivals de reconstrucció històrica com Tarraco Viva, que amb 15 edicions és un grans referents europeus del gènere.
En moments de gran incertesa, com l’actual, la divulgació de la Història pot contribuir a enfocar els problemes. “Conèixer el passat és una necessitat col·lectiva. La Història és un mirall que retorna la imatge del que som”, sentencia la Reis entre xarrups d’un cafè matiner a la plaça del Fòrum. Nemesis participa enguany en cinc noves produccions, des d’una recreació del judici a Clòdius -enemic de Juli Cèsar acusat d’haver penetrat el temple de les Vestals- , a l’assassinat del dictador a “Els Idus de Març“–l’espectacle de clausura del festival–, passant per un cerimonial a peu de platja d’Altafulla en honor a Isis. “Les demostracions militars tenen molt pes en la tradició del Re-enactment (reconstrucció històrica). Tarraco Viva no ha renunciat a aquest punt de vista, però vol explicar moltes més coses, molts més aspectes de la vida de fa dos mil·lennis, des de la gastronomia fins als jocs o la música que agradava als nostres avantpassats”, afirma.
La transmissió del coneixement pot ser, com s’ha demostrat a Tarragona, un canal de participació ciutadana i un producte cultural de primer ordre, capaç de donar valor afegit al conjunt declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, i atreure nous visitants a la ciutat. Tanmateix, el més important, subratlla la Reis, és que el festival ha assumit que gran part del seu èxit és l’esperit renovador de les propostes, i l’estar sempre obert a totes les teoritzacions possibles, noves i futures, d’uns mateixos fets històrics. Hi va el caràcter de la ciutat. Fundada fa més de dos mil·lenis, la pròpia Tarragona és un mosaic de peces infinites, fragments d’un còdex incomplet i obert a múltiples interpretacions.
Text: Oriol Margalef
Fotografia: Rafael López-Monné
