Al personatge de #lamevatarragona del mes de maig el vam haver de caçar al vol. Literalment. Atrafegat com sempre, en Joan Negrié venia d’enregistrar l’espot promocional del pròxim Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) i volava unes hores més tard a Itàlia per participar en l’obra Dignità Autonome di Prostituzione, al Teatro Paisiello, a Lecce.
Actor, gestor cultural de la Sala Trono i una de les ànimes del FITT, en Negrié ha acceptat el repte de mostrar-nos #lamevatarragona (la seva Tarragona) més íntima, i explicar-nos els lligams personals amb cadascuna de les imatges.
La primera fotografia que ens ha passa correspon a la platja i el castell de Tamarit, un entorn que el transporta a la seva joventut. “En aquest càmping que hi ha justament davant de la platja de Tamarit hi vaig passar els meus primers anys de joventut. Vaig treballar aquí dels 15 als 19 anys, però abans ja hi anava de petit perquè la meva tieta, cosina i padrineta hi vivien. Allà vaig començar la meva etapa laboral i també vaig descobrir moltes coses a nivell emocional, sobretot a la platja de Tamarit”.
La segona imatge que ens mostra en Joan Negrié és la Plaça de la Font, una de les artèries principals de la ciutat i una de les portes d’entrada a la Part Alta. “La plaça de la Font és, per a mi, una de les places més maques no només de la ciutat sinó de molts altres llocs. És molt especial. Hi he passat molt bones estones, quan era adolescent, i ara. Sovint acabo a la plaça de la Font sopant en una terrassa o prenent alguna cosa en qualsevol dels seus bars i realment el dia et canvia del tot. Allò que ha sigut dur i complicat acaba sent fàcil i fins i tot divertit i amè. I és un lloc de trobada a nivell d’amistats, que segur que encara que vagis sol, algú et trobaràs”.
De la plaça de la Font pugem a la plaça de les Cols, i allí ens aturem davant els arcs del carrer Merceria, el tercer lloc que ens recomana en Joan. “Per què el carrer Merceria? Doncs perquè és un dels recorreguts que faig més sovint quan vinc a treballar a la Sala Trono. Deixo el cotxe fora de les muralles i vinc aquí, passant sempre per sota els arcs del carrer Merceria. I després, quan estic a la Sala Trono treballant, m’escapo a comprar una trena de xocolata a la pastisseria Rabasó, que fan les millors trenes de xocolata de tot el món”. Preneu nota gourmands i foodies.
El darrer emplaçament acaba, com no podia ser d’una altra manera, a la plaça Dames i Vells, la segona casa d’en Negrié i de la troupe dels Trono. “Em vaig incorporar a la companyia Trono Villegas, com a actor, l’any 1999. I després, a partir del 2005, he portat la direcció artística o la gestió de la Sala Trono de teatre. Recordo molt especialment, la primera vegada que vaig actuar a la sala com a actor en una producció nostra, El Lleig, de Màrius Von Mayenburg. Estàvem actuant i, de cop i volta, va desmaiar-se una dona del públic, de la calor, de la impressió del text o del que sigui, i vam haver de treure-la, vestits d’actors per aquí fora, i l’ambulància va tardar molt per aquests carrers no podia entrar a buscar-la. Al final es va revifar, i es va recuperar. La recordo molt perquè va ser la primera vegada que vaig actuar a la Sala Trono”.
Text: Ivan Rodon (@irodon a Twitter)
Fotografies: Pere Toda (@ptodaserra a Instagram)
